A cada racó del Centre de Teràpies Integrades Neus Esmel on es faria la Tenda Roja s’hi podien contemplar fotografies amb grans panxes rodones, rostres d’infants somrients i feliços, breus textos que posaven paraules a les imatges i fins i tot poesies. Cada racó del centre respirava placidesa i maternitat. La sensació a l’entrar, tot i el colors verds de les parets, és que tot aquell espai deu ser una Tenda Roja permanent, que és un espai on les dones hi deuen trobar acolliment, massatges, escolta, intimitat, sanació…
Anaven arribant dones, algunes ja es coneixien, altres no, força mainada, i també la representació de la premsa, que tenien ganes de preguntar i trobar pistes per al seu reportatge. A Tarragona aquest any han celebrat d’una manera esplèndida la Setmana Mundial per al Part Respectat. I la Tenda Roja n’era l’acte de cloenda, o com el diari El Punt mateix va escriure després, “L’acte estelar”.
Ens vam anar acomodant, darreres preguntes, els preparatius de la sala enllestits i ja érem força colla. Després de presentar la trobada, i d'encendre unes espelmes vermelles en homenatge a totes les dones que no hi eren, les que ens han precedit... una dona del grup va iniciar amb el seu testimoni: proposant d'escoltar una cançó titulada "respiras y yo". Ens va convidar a tancar els ulls i escoltar la melodia, i l’emoció compartida ja ens va arribar a totes.
Després van anar desfilant els testimonis de cadascuna, i petits silencis entremig, i emocions, i més emocions.
Que el part és un dolor plaent, que havia estat la millor experiència de la vida, que havia estat horrible el maltracte dins l'hospital, que s'havien sentit respectades, que gens ni mica, que les cesàrees són un moment deshumanitzat... que diguem a tothom que no hem de parir soles, que és un moment tan personal, que de fet estem soles... les opcions són tan diverses!!!
Una dona ja àvia ens va explicar com els tres seus parts els havia viscut sota els efectes de l'anestèsia completa, i quan despertava, hores més tard, el marit l’informava de si havia estat nen o nena. Una de les filles d’aquesta senyora també hi era present, i explicava la separació tant llarga a què havia estat sotmesa després del part, de les seves filles. En aquest cas, el seu procés personal l’ha dut a fer la formació i a voler-se dedicar a acompanyar a altres dones com a doula. Quin honor poder tenir allà amb nosaltres a tres generacions de dones, escoltant i compartint maternitat i feminitat… aquest és l’esperit més antic de les tendes roges: dones de totes les edats, compartint allò que només es pot compartir entre dones.
Després una guitarra i uns acords preciosos, ens van recordar amb una lletra ben plena d’esperança i d’ànims que es pot tirar endavant en els moments de feblesa i difícils.
Ens acompanyaven tres embarassades, i una d’elles va compartir tot el seu camí per la maternitat, des de la seva tesi doctoral sobre el dolor en el part fins al seu primer part, ple de dolor per no poder-lo haver viscut tal i com ella hauria desitjat. Ara esperant el segon, el seu desig és poder-lo viure d’una manera diferent.
I encara una altra dona, al meu costat, que semblava frágil i una mica tensa... va encetar amb un fil de veu emocionat la lectura el seu relat escrit, i tot seguit va omplir tot el grup d’una tendresa i una fortalesa a la vegada. A vegades l'experiència de la maternitat també significa comiats, explicar la veritat a altres fills, assumir pèrdues... Un testimoni colpidor i revelador de la capacitat de sanació que tenen els processos vitals si els sabem incorporar com a tals a les postres vides.
"la primera cosa que vaig dir a la meva mare després del part va ser: perquè no m'havies explicat que això era així?"... una dona amb bones experiències, alletaments exitosos i amb ganes de repetir... "si sempre és això, jo pariria cada cap de setmana!"
La solitud va ser molt present, també. Quan per una dona que havia decidit emprendre el viatge a la maternitat sense parella se li va evidenciar que tot això no cal viure-ho soles, quan una altra dona, malgrat ser atesa per personal mèdic, anava vivint experiències de pèrdues sense sentir cap suport real al que ella vivia.
I les ganes de parir! Una altra companya va expressar amb vehemència que el millor moment del seu part havia estat quan va trencar aigües, a casa, amb la data ja complerta i una panxa enorme... l'alegria de posar-se de part, finalment!
I el viatge de consciència alterada d'una altra, que explicava el seu part com un conte de fades, un somni eròtic, unes aigües de colors i el plaer... i el naixement.
Ja en la cloenda i la roda d'agraiments i paraules simbòliques de la trobada, una companya que havia estat en silenci fins llavors va explicar que ella encara no està embarassada, que pensava en un format de part molt convencional i instrumentalitzat com la bona opció... però que després d'escoltar-nos volia pensar-s'ho millor...
...crec que aquest darrer testimoni va ser un senyal de que les Tendes Roges tenen el seu efecte al món: ajudar a les dones a saber REALMENT com són els parts, com podem viure'ls de forma integrada a les nostres vides, com de fet, el part és una petita part d'un procés que és la vida mateixa!
Us convido a que envieu els vostres comentaris del que vau viure aquella estona! la millor crònica la podem fer entre totes!
Tenda Roja a Banyoles
Escrits
